Possibles veritats reflexives.


“Em sap molt greu haver de ser jo qui t’ho diu, però mai no seràs feliç.
No voldria fer-te mal dient-te això. Només t’ho comento perquè em sembla just ser honest amb tu abans que comencem. Confio que ho valoris perquè ningú no serà sincer ni honest amb tu d’ara endavant. De manera que t’ho torno a dir ara mateix: mai no seràs feliç. T’ho he posat per escrit i és important que t’ho llegeixis.
Vull que surtis a fora el dia més assolellat i suat de tot l’any i ho diguis en veu alta tranquil·lament. <<Mai no seré feliç!>>. Prova-ho.
[…]
Serà trist. Mai no aconseguiràs la noia que vols. No podràs salvar el món. Mai no trobaràs ningú que t’estimi de veritat. Mai no trobaràs un amic en qui confiar. Mai no et sentiràs satisfet. Mai no en tindràs prou. L’herba sempre pot ser més verda. L’herba sempre necessitarà que la seguin. Els teus dies seran llargs i sense cap diversió. Les nits seran solitàries i poca cosa més. Sempre esperaràs dies més bons que no arribaran mai. Mai, definitivament mai, no tindràs pau mental.

[Fragment de “L’artista torturat”, Joey Goebel]


Doncs bé, hola de nou després d’un temps de silenci produït per les estimades vacances, que per a alguns ja acaben, per altres tan sols comencen, i per pocs, encara duren.
Durant aquestes vacances he pogut ratificar una cosa ben evident: cadascú viu la vida i l’entén a la seva manera. Però en qualsevol lloc sempre es busca una cosa: la felicitat. El problema és que no és molt fàcil trobar-la. Al contrari… costa d’adquirir, i és com els bons perfums, ve en petites dosis i és molt valuosa. I en aquesta recerca m’he topat amb un fragment que, com més el llegeixo, més m’agrada. I no és per bonic. Potser sí que ho és, però la seva bellesa s’amaga rere l’amargor de les paraules, que relaten una veritat força crua. Opinable, sí; però no es pot negar que no diu cap mentida. Sempre et trobaràs gent que estimes, gent que ve, que se’n va; moments que passen i il·lusions que es realitzen… però també se n’esvaeixen. Es pot arribar a ser feliç? Realment i total? Qui sap… Potser sí, potser no…
Tot i així, hi ha una cosa que amb el temps em va quedant més clara i al meu voltant es repeteix: el que s’ha de fer en tot cas és viure el moment. Viure cada instant com si fos l’últim, ja que, com diu la meva mare: “és l’únic que ens emportarem“.
Però no sigueu pessimistes ara!

Fins aviat!

//Detalls:
Tècnica: Aquarel·les i bolígraf BIC blau. //

Esther NC

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s