Tanca els ulls. Què veus?


– Tanca els ulls. Què veus?
– Doncs… Res.
– Segur?
– Sí. Home, si vols que t’ho digui d’una altra manera, doncs veig foscor. Negre.
– Segueix.
– No sé! Què més vols que et digui? Està tot… a les fosques. Espera. Ara sembla que apareixen espurnes per tot arreu. Ara colors. És… És com si de cop i volta un munt d’estels il·luminen l’univers, que abans no existia. I està tot viu, tot es mou.
– Sí? Mira a la dreta.
– D’acord.
– És igual?
– No, és… més fosc. Com si les llums per aquí es debilitessin i s’extingís l’univers.
– I a l’esquerra?
– Doncs… Igual que a la dreta.
– Ara mira dins teu.
– Perdona… Però això és força més difícil, per no dir impossible. Amb prou feines puc deixar els ulls en blanc i tu em demanes que els giri completament… Com està el món…!
– Vull dir metafòricament. No ets pas ningú en condicions d’opinar sobre l’enteniment de ningú. No et sembla? Però continuem. Què veus quan et mires?
– Doncs a mi.
– Podries col·laborar una miqueta, no et sembla? Si he de firmar un paper conforme no se te’n va la pinça cap un altre penjador i em forces a fer-ho aviat, com a mínim m’asseguraré que no estàs com per tancar-te en un manicomi. Que prou mal has fet.
– D’acord, d’acord! Doncs veig una persona esvelta, prou atractiva, ben formada i si dius per dintre, doncs crec que tinc tots els òrgans en ordre, encara que potser l’alcohol ja ha començat a afectar el fetge.
– Bé… I què en diries de la teva manera de ser?
– Uh… Doncs em considero una gran persona, amiga dels seus amics, generosa, i amb una capacitat innata per caure bé a la gent. Tot i així, potser sóc una ànima massa tímida i reservada. Potser això em suma atractiu.
– És ironia, oi? Una broma força recurrent en pacients com tu. Va, vinga, fes el favor de sincerar-te.
– Oh…! Què esperes?! Una sorprenent confessió on et digui: Oh… No saps les ganes que tinc, vaja, ni te les pots imaginar! , de sortir allà fora i… uf… primer un cop sense voler, després una lleugera escopinada… Agafar el primer coll que trobi i començar a pressionar i pressionar, fins simplement notar que per allà ja no hi ha un sol àtom d’oxigen que circuli per demanda expressa de l’organisme. O abraonar-me sobre el primer ésser que se’m passi per davant i clavar-li qualsevol cosa que, aparentment o no, es pugui endinyar. O, qui sap! Treure una arma de foc del no res i començar a etzibar trets a tort i a dret. Incendiar un bloc de pisos, destrossar vehicles, inundar sales sense ventilació…
– Creus que és això el que busco?
– És possible.
– Doncs si és així, ja ho he trobat. Portàvem esperant una cosa així força temps. Ets el primer experiment que dóna un resultat positiu.
– Ha! Bona, la broma!
– Em veus cara de ser bromista? Firmaré el paper. Sí. Però d’internament etern a un psiquiàtric. Pots estar satisfet de la teva intel·ligència. Ens ha fet molt servei.

Hola de nou.
Espero que aquest diàleg us sembli mínimament entretingut. Simplement deliris mentals que m’encuriosia posar per escrit en algun lloc, i ja que hi és, doncs d’alguna cosa ha de sevir el blog.
Bé, com ja vaig dir a l’altra actualització, ja s’acaben les vacances per a molta gent, o per alguna. Si més no, esperem no acabar embogint per la feina i començar a tenir desitjos de “matar-los a tots”!
I bé, la il·lustració, doncs com el diàleg, no hi té res a veure, únicament ganes d’experimentar.

Gràcies per seguir per aquí i fins aviat!

//Detalls:
Tècnica: Retolador punta fina i photoshop. //

Esther NC 

Advertisements

2 pensaments sobre “Tanca els ulls. Què veus?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s