Tanca els ulls. Què veus?


– Tanca els ulls. Què veus?
– Doncs… Res.
– Segur?
– Sí. Home, si vols que t’ho digui d’una altra manera, doncs veig foscor. Negre.
– Segueix.
– No sé! Què més vols que et digui? Està tot… a les fosques. Espera. Ara sembla que apareixen espurnes per tot arreu. Ara colors. És… És com si de cop i volta un munt d’estels il·luminen l’univers, que abans no existia. I està tot viu, tot es mou.
– Sí? Mira a la dreta.
– D’acord.
– És igual?
– No, és… més fosc. Com si les llums per aquí es debilitessin i s’extingís l’univers.
– I a l’esquerra?
– Doncs… Igual que a la dreta.
– Ara mira dins teu.
– Perdona… Però això és força més difícil, per no dir impossible. Amb prou feines puc deixar els ulls en blanc i tu em demanes que els giri completament… Com està el món…!
– Vull dir metafòricament. No ets pas ningú en condicions d’opinar sobre l’enteniment de ningú. No et sembla? Però continuem. Què veus quan et mires?
– Doncs a mi.
– Podries col·laborar una miqueta, no et sembla? Si he de firmar un paper conforme no se te’n va la pinça cap un altre penjador i em forces a fer-ho aviat, com a mínim m’asseguraré que no estàs com per tancar-te en un manicomi. Que prou mal has fet.
– D’acord, d’acord! Doncs veig una persona esvelta, prou atractiva, ben formada i si dius per dintre, doncs crec que tinc tots els òrgans en ordre, encara que potser l’alcohol ja ha començat a afectar el fetge.
– Bé… I què en diries de la teva manera de ser?
– Uh… Doncs em considero una gran persona, amiga dels seus amics, generosa, i amb una capacitat innata per caure bé a la gent. Tot i així, potser sóc una ànima massa tímida i reservada. Potser això em suma atractiu.
– És ironia, oi? Una broma força recurrent en pacients com tu. Va, vinga, fes el favor de sincerar-te.
– Oh…! Què esperes?! Una sorprenent confessió on et digui: Oh… No saps les ganes que tinc, vaja, ni te les pots imaginar! , de sortir allà fora i… uf… primer un cop sense voler, després una lleugera escopinada… Agafar el primer coll que trobi i començar a pressionar i pressionar, fins simplement notar que per allà ja no hi ha un sol àtom d’oxigen que circuli per demanda expressa de l’organisme. O abraonar-me sobre el primer ésser que se’m passi per davant i clavar-li qualsevol cosa que, aparentment o no, es pugui endinyar. O, qui sap! Treure una arma de foc del no res i començar a etzibar trets a tort i a dret. Incendiar un bloc de pisos, destrossar vehicles, inundar sales sense ventilació…
– Creus que és això el que busco?
– És possible.
– Doncs si és així, ja ho he trobat. Portàvem esperant una cosa així força temps. Ets el primer experiment que dóna un resultat positiu.
– Ha! Bona, la broma!
– Em veus cara de ser bromista? Firmaré el paper. Sí. Però d’internament etern a un psiquiàtric. Pots estar satisfet de la teva intel·ligència. Ens ha fet molt servei.

Hola de nou.
Espero que aquest diàleg us sembli mínimament entretingut. Simplement deliris mentals que m’encuriosia posar per escrit en algun lloc, i ja que hi és, doncs d’alguna cosa ha de sevir el blog.
Bé, com ja vaig dir a l’altra actualització, ja s’acaben les vacances per a molta gent, o per alguna. Si més no, esperem no acabar embogint per la feina i començar a tenir desitjos de “matar-los a tots”!
I bé, la il·lustració, doncs com el diàleg, no hi té res a veure, únicament ganes d’experimentar.

Gràcies per seguir per aquí i fins aviat!

//Detalls:
Tècnica: Retolador punta fina i photoshop. //

Esther NC 

Anuncis

Possibles veritats reflexives.


“Em sap molt greu haver de ser jo qui t’ho diu, però mai no seràs feliç.
No voldria fer-te mal dient-te això. Només t’ho comento perquè em sembla just ser honest amb tu abans que comencem. Confio que ho valoris perquè ningú no serà sincer ni honest amb tu d’ara endavant. De manera que t’ho torno a dir ara mateix: mai no seràs feliç. T’ho he posat per escrit i és important que t’ho llegeixis.
Vull que surtis a fora el dia més assolellat i suat de tot l’any i ho diguis en veu alta tranquil·lament. <<Mai no seré feliç!>>. Prova-ho.
[…]
Serà trist. Mai no aconseguiràs la noia que vols. No podràs salvar el món. Mai no trobaràs ningú que t’estimi de veritat. Mai no trobaràs un amic en qui confiar. Mai no et sentiràs satisfet. Mai no en tindràs prou. L’herba sempre pot ser més verda. L’herba sempre necessitarà que la seguin. Els teus dies seran llargs i sense cap diversió. Les nits seran solitàries i poca cosa més. Sempre esperaràs dies més bons que no arribaran mai. Mai, definitivament mai, no tindràs pau mental.

[Fragment de “L’artista torturat”, Joey Goebel]


Doncs bé, hola de nou després d’un temps de silenci produït per les estimades vacances, que per a alguns ja acaben, per altres tan sols comencen, i per pocs, encara duren.
Durant aquestes vacances he pogut ratificar una cosa ben evident: cadascú viu la vida i l’entén a la seva manera. Però en qualsevol lloc sempre es busca una cosa: la felicitat. El problema és que no és molt fàcil trobar-la. Al contrari… costa d’adquirir, i és com els bons perfums, ve en petites dosis i és molt valuosa. I en aquesta recerca m’he topat amb un fragment que, com més el llegeixo, més m’agrada. I no és per bonic. Potser sí que ho és, però la seva bellesa s’amaga rere l’amargor de les paraules, que relaten una veritat força crua. Opinable, sí; però no es pot negar que no diu cap mentida. Sempre et trobaràs gent que estimes, gent que ve, que se’n va; moments que passen i il·lusions que es realitzen… però també se n’esvaeixen. Es pot arribar a ser feliç? Realment i total? Qui sap… Potser sí, potser no…
Tot i així, hi ha una cosa que amb el temps em va quedant més clara i al meu voltant es repeteix: el que s’ha de fer en tot cas és viure el moment. Viure cada instant com si fos l’últim, ja que, com diu la meva mare: “és l’únic que ens emportarem“.
Però no sigueu pessimistes ara!

Fins aviat!

//Detalls:
Tècnica: Aquarel·les i bolígraf BIC blau. //

Esther NC

Passant el temps.


[M’agradaria dir-te que les flors neixen per veure’t.

M’agradaria dir-te que el sol surt només per tu.

M’agradaria dir-te, dir-te tantes coses…

Però tot el que ofereixo és un silenci etern.]

—————————————————————————————————————————–

Si em dius adéu
Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi

Si em dius et vull
Que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar
Temps al temps d’un rellotge aturat
Que tinguem sort
Que trobem tot el que ens va mancar
Ahir

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

Si vens amb mi
No demanis un camí planer
Ni estels d’argent
Ni un demà ple de promeses sols
Un poc de sort
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

[LLuís Llach. “Que tinguem sort”]

Doncs bé, hola de nou!
Després d’unes Santes una mica remullades he estat rumiant una mica mentre mirava unes series i em tornava a endinsar en el mon de “Negima!”, un manga que (bé, tot va a gustos) em sembla força entretingut i divertit. Tracta de tot l’enrenou que viu un nen de 9 anys (10 contat segons els japonesos, ja que abans no utilitzaven el 0) quan ha d’anar a fer de professor a una escola de noies (bé… escola escola… el recinte jo crec que ocuparia tota Andorra), concretament a les alumnes de 2n d’ESO a Japó (ell és de Gal·les), per tal de poder convertir-se en un “Magister Magi” (Gran mag). Bé, és tot molt surrealista i extravagant… i de vegades (bé, moltes) una mica pujadet de to. Què hi farem, per a què us feu una idea, és de’n Ken Akamatsu, l’autor de “Love Hina”. Però bé, el recomano per passar una bona estona.

Bé, al que anava. Últimament em noto més… pensativa (?).

I pensant pensant, m’ha vingut a la memòria aquesta cançó de’n Lluís LLach, que cantàvem a coral mentre anàvem a primària (si no recordo malament). I suposo que mitjanament inspirada se m’han acudit uns versos.
Espero que us agradi i passeu una plàcida estona escoltant la melodia.

…Ah! I el dibuix… Un moment d’inspiració… I gana! =P

A reveure! (^^)

//Detalls:
Tècnica: Aquarel·les i retolador punta fina. //

 Esther NC

Naufragant.


L’esfereïdora tempesta s’apropava.

Tots els tripulants de la nau seguien contemplant bocabadats la immaculada imatge que s’alçava sobre la superfície de les aigües sense adonar-se que el pitjor dels seus malsons en aquell plàcid viatge estava apropant-se per les seves esquenes.

Totes les seves vides aturades en un instant, en el que podia ser una simple al·lucinació.
El capità va oblidar el timó, que ballava al so dels espetecs de les veles. Els pocs infants que viatjaven a bord havien abandonat els ninots per la coberta del vaixell, i els bots salvavides repicaven contra l’estructura mentre el vaivé de les onades es feia cada vegada més violent, balancejant la nau amb més força.

Finalment, allò que era inevitable va arribar. Tan sols un instant. 10 segons? Qui sap… Ningú va poder-ho calcular.
… O potser sí?
La imatge d’una nena seguia mostrant-se sobre el mar indiferent al que acabava de succeir.  Una mena de projecció sobre les aigües, que es calmaven a poc a poc. Una projecció… d’allò més real.
Aquella menuda va apropar-se a l’incident. La lluïssor que l’envoltava es va anar apagant i va fer-se cada vegada més opaca la seva imatge. La petita va arribar al lloc del naufragi i es va ajupir. Un nadó lluitava per agafar aire de la superfície. La nena el va mirar fixament, el bebè va calmar el seu moviment, ella li va acariciar el nas i ell va aclucar els ulls mentre s’enfonsava cap a les profunditats.
Llavors va decidir seure mentre jugava amb l’aigua a l’espera de nous visitants.

Bé, aquí us deixo una breu història que bé, potser a algú li sembla una mica tràgica, però espero que us agradi.
Fins aviat! I pels Capgrossos i tots aquells que aquests dies sigueu “Santeros” o vinguin a Mataró: Bones Santes!

//Detalls: 

Tècnica: Bolígraf BIC blau i aquarel·les.//

Esther NC 

Quins ulls més grossos que tens…


Hi havia una vegada,
Una noieta a qui tothom anomenava Caputxeta Vermella i que vivia amb la seva mare en una casa a prop del bosc.
Un dia la seva  mare li va demanar que portés a la seva àvia, que vivia en una caseta al mig del bosc, una cistelleta amb fruita, pastís i uns pots de melmelada perquè estava malalta. A més, la mare va dir a la caputxeta que vigilés i que sobre tot no parlés amb desconeguts.
La Caputxeta va marxar cap a casa de l’àvia i va endinsar-se pel bosc, però no sabia que allà hi havia un llop ferotge que se la voldria menjar. Tant bon punt la va veure a la Caputxeta mig distreta va acostar-s’hi i la va saludar.

[…]

Aquí deixo un fragment del conte “La Caputxeta Vermella” (versió pròpia de la literatura popular), una petita mirada a la infantesa i una possible visió de la menuda Caputxeta Vermella, que tans nens han arribat a conèixer.

I amb aquesta visió, una petita reflexió:

Vigila sempre la teva esquena perquè no acabi tacada o tocada per una destral.

No sempre les històries són com ens les expliquen, així que el més divertit és remenar-les i quedar-te la que més t’agradi. (I en cas que no te n’agradi cap… busca’n o fes-ne una de nova.)

Detalls: 
Imatge 1:  Retulador punta fina i llàpis de colors aquarel·lables.
Imatge 2: Retulador punta fina i llàpis de colors aquarel·lables passats per aigua.

Fins aviat!

Esther NC

Coincidències…


Un-xa!

Després de molt i molt de temps sense actualitzar, per motius de molta feina i poc temps, i relaxar-se i començar tranquil·lament les vacances (ho reconec, sóc una vaga!), actualitzo en motiu d’un moment molt important:
Aniversaris!
Bé, a un minut de que passi a ser dia 4 de juliol, amb la qual cosa vaig ràpid.
Va dedicat al meu tonto preferit, o com a mínim de moment, i espero que per força temps, a no ser que se li encengui una bombeta de cop (és veritat, i ho saps! ;P ), en @David_Oporto, que tres anys més tard del 92 va decidir esperar-se a néixer el mateix dia que una servidora. Què hi farem… ningú és perfecte… xD

[Doncs bé, suposo que t’ho esperaves… però porto tota la tarda parlant amb tu i no m’havia donat temps a escriure res, i com ahir vaig arribar rebentada, doncs no em va donar temps a preparar-ho, ja que volia publicar-ho aquest matí. I sí, mentre parlàvem fa uns minuts estava pintant i fent-li la fotografia al nou dibuix, que amb el teu permis, em quedaré jo! (Amb un ja en tens prou, hum!)]


I per acabar, ara que arriben les vacances, comentar: Sopars d’exalumnes…. necesaris?
Bé, hi ha opinions i opinions. Ara arriba una d’aquelles èpoques (o això em sembla) en que tothom decideix retrobar-se i mirar com li va a l’altre. No hi tinc res a objectar, al contrari, m’agrada retrobarme amb gent que per “x” motius he perdut cert contacte. Però… Qui decideix el millor lloc on anar un munt de persones? Quina es la millor data…? Un munt de problemes tot plegat, ja que sempre hi haurà algú que no pot ser-hi present i que si no hi és, quedarà (potser) ressentit.
Bé, cadascú amb la seva consciència. Suposo que també depèn del que et faci sentir una retrobada o què hi busquis en aquesta…

//Detalls del dibuix: Pintat amb aquarel·la, BIC i tinta xinesa. (ràpido ràpido! =P)//

Fins aviat (espero)!

PD: FELICITAAATS!!

Esther NC

Distraccions


Un-xa!

Bé, després de passar un cap de setmana ben entretingut, actualitzo.

Sent sincers, m’hagués agradat actualitzar fa dies, però per motius que desconec el meu ordinador no em deixava fer res amb el wordpress, així que qualsevol edició o comentari els he hagut de fer des d’ordinadors externs… Què hi farem!

Bé, doncs aquí deixo un dels acabats de la il·lustració que vaig fer en l’anterior post. He intentat millorar-la… Bé, suposo que el canvi es nota. És el que té treballar amb una pantalla enorme i bé, per què no dir-ho, amb un mac, i més temps.

I, per altra banda, penjo l’obra d’art que vaig fer al braç de @david_oporto la tarda de diumenge. Noi, ho sento, però tens un braç que demana a crits ser pintat! 😛 Al cap i a la fi, tenir una tardis al braç no està gens malament!

En qualsevol cas, espero seguir dibuixant cosetes i poder-les penjar ben aviat!

Esther NC